Una altre categoria zombi: els avantatges competitius

Hi ha un concepte que crec és molt d'aplicació als temps que corren. Es el concepte "categoria zombi". Jo l'he sentit inicialment a Joan Subirats, però l'han utilitzat abans Ulrich Beck, Umair Haque.. i fins i tot hi ha un llibre dedicat a la economia zombi. 

Per tots aquests autors, les categories zombi són aquelles idees que continuen funcionant, més o menys, per inèrcia, però que no són pròpies del nostre temps. Aquest terme seria d'aplicació a moltes, moltes coses.. i institucions, que continuen funcionant, encara que ho fan, sobretot, per inèrcia. Recordo un concepte que vaig aprendre a classe de Geologia, que era, més o menys, que les pedres només són estables en les condicions de la seva formació. Si extenem el concepte a institucions i conceptes.. poden anar molt lluny, sobretot ara que estem en moments líquids, en afortunada expressió de Zygmunt Bauman.

Doncs bé, sembla que dins aquesta categoria d'idees que no són vàlides, podriem incloure-hi la d'avantatge competitiu, entés com a més o menys permanent. En la identificació i manteniment d'aquests avantatges competitius es basa l'estratègia clàssica . Això ja ho explicava Steve Denning en un post, publicat  a Forbes, on comentava la fallida de l'empresa de consultoria de Michael Porter, que segons sembla ser, no són  capaços d'aplicarse les seves pròpies receptes. 

Ara, Denning insisteix, en un altre post, dedicat a un llibre que acaba de sortir: The end of competitive advantage (per cert, més car en versió Kindle que en versió hardcover.. el que donaria per un altre comentari sobre les polítiques de les editorials.. zombis). Aquest llibre insisteix en el fet de que "except where generated by government regulation, "sustainable competitive advantage simply doesn’t exist". Això explica la necessitat de connivències entre els reguladors i els regulats: l'avantatge competitiva s'aconseguia al palco del Bernabeu.. i al del Barça, també, clar. Fins que les demandes de transparència de la societat han posat això - que tampoc estava al'abast de tothom  - una mica més difícil.

Altres idees a seguir, entre moltes d'altres  presents en el post són: 

• La presunció d'estabilitat crea mals reflexes: inercia, rutines , lluites de poder, ceguesa devant els canvis..
• La amenaça competitiva més significativa no és dins la pròpia "industria", com deia Porter
• Les amenaces més fortes a una avantatge competitiva donada poden emergir de d'un lloc perifèric o no.obvi
• En un món d'avantatges temporals, cal que la innovació sigui un procés nuclear a les organitzacions.

En realitat, el que ve a confirmar és allò que ja va dir David de Ugarte, citant Juan Urrutia: "en el capitalismo que viene, sólo la continuidad de la innovación produce rentas"

Això es pot interpretar de moltes maneres. Però sempre tenint en compte que allò que abans funcionava, els valors clàssics de la societat industrial: identificar i seguir les regles, ser obedient i treballador, esperar instruccions, i moltes d'áltres, estan passant a ser també valors  zombi.

La feina s'acaba?

Aquests dies es parla molt de l'atur. Amb raó, sembla clar que aquest és si no el principal problema, un dels principals problemes de la nostra societat. I per combate l'atur, que es considera sinònim de "millorar la situació econòmica", es donen moltes solucions. La primera, trabajar más y cobrar menos, de l'inefable Diaz Ferrán, que no semblaba aplicar-s'ho gaire (cobrava molt però no sembla que fos a base de treballar molt sinó de ser - en certa manera -  "hàbil" en els negocis: es a dir, fer trampes).. de qualsevol manera, sembla que hi ha consens en que "per sortir de la crisi, cal crear riquesa", donant per sobrenteses bastantes coses, entre les que en destacarem dues: una, que estem en una crisi més o menys fonda, pero no essencialment diferent d'altres que ha patit el sistema; i dues, que quan es crei més riquesa, hi haurà més llocs de treball.

 

Dissortadament, les coses no semblen ser tan senzilles: en primer lloc, no és clar que aquesta sigui una més de les crisis periòdiques que pateix el sistema econòmic. Nombrosos autors (sense allunyar-nos gaire, els nostres Manuel Castells,  Joan Subirats)  ho qualifiquen d'un canvi d'epoca, i assenyalen que el  paisatge a la sortida del túnel serà molt diferent del que hi havia a l'entrada.

En aquest sentit, i contradient la segona de les hipòtesis abans esmentades,  poden ser útils les reflexions de Erik Brynjolfsson i Andrew Mc Affee, que l'any passat van publicar un llibret "Race against the machine" en el que posaven de manifest que, si bé la economia amenricana ja havia sortit del túnel, i augmentava la riquesa mesurada com a PIB (GDP en anglès), no augmentava de manera proporcional ni la creació de llocs de treball, ni els ingresos de la mitjana de les llars del païs.

La hipòtesi d'aquests autors és que això es deu en gran part a la automatització. Es a dir, a la substitució dels treballadors manuals per robots - o sistemes experts - del ja parlàvem a l'últim post. En una recent nit temàtica de la Unipau vam tractar aquest llibre, i vam convenir en que això, si bé semblava ser cert, era només una part del problema.

Sigui com sigui, cada vegada hi ha més evidències de que  estem entrant en una época d' economia de la abundància, en que no fa falta matar-se a treballar per disposar de coneixement, bens i serveis, i on, potser, més que del dret al treball - revindicació històrica - podriem passar a revindicar el dret a una vida digna:

Lo de "dret al treball" ens portarà problemes com els mini-salaris. Potser que anem pensant en el "dret a viure dignament".
— Carles F. Julià (@chaosct) May 2, 2013

Sortides a aquesta situació? ..Ja el 1983, en Lluis Racionero postulava, a la seva obra "Del paro al ocio" la necessitat de separar el treball dels ingressos, el que ens porta a la revindicació de la renda bàsica, de força actualitat en aquests moments. De fet, hi ha experiments reexits en aquest sentit recents i no tan recents.

Una altre possible solució és de calaix: repartir el recurs escàs, que és la feina, i treballar menys hores. Es sabut que Keynes, al seu opuscle "Economic possibilities for our grandchildren", els anys 30 del segle passat,  entenia que els seus nets ( nosaltres) tindrien un nivell elevat de riquesa, mesurada com a PIB, (que la tenim, encara que del seu repartiment no en parlarem..ara). Més  recentment, molts autors, com Rifkin, o el mateix Racionero citat abans han insistit en el mateix tema, i últimament, la New Economics Foundation ha tret la proposta de setmana de 21 hores per el segle XXI.

Utópic?.. pot ser, però si realment estrem vivint un canvi de época, sembla clars que els valors de la época antiga han de anar sent substituíts per els de la nova. I, segurament, el treball com a valor es si mateix, lògic en economies de escasesa,  està quedant, a la llum de l'evidència, molt, molt desfassat.