dilluns, 29 juliol de 2013

Una altre categoria zombi: els avantatges competitius



Hi ha un concepte que crec és molt d'aplicació als temps que corren. Es el concepte "categoria zombi". Jo l'he sentit inicialment a Joan Subirats, però l'han utilitzat abans Ulrich Beck, Umair Haque.. i fins i tot hi ha un llibre dedicat a la economia zombi. 

Per tots aquests autors, les categories zombi són aquelles idees que continuen funcionant, més o menys, per inèrcia, però que no són pròpies del nostre temps. Aquest terme seria d'aplicació a moltes, moltes coses.. i institucions, que continuen funcionant, encara que ho fan, sobretot, per inèrcia. Recordo un concepte que vaig aprendre a classe de Geologia, que era, més o menys, que les pedres només són estables en les condicions de la seva formació. Si extenem el concepte a institucions i conceptes.. poden anar molt lluny, sobretot ara que estem en moments líquids, en afortunada expressió de Zygmunt Bauman.

Doncs bé, sembla que dins aquesta categoria d'idees que no són vàlides, podriem incloure-hi la d'avantatge competitiu, entés com a més o menys permanent. En la identificació i manteniment d'aquests avantatges competitius es basa l'estratègia clàssica . Això ja ho explicava Steve Denning en un post, publicat  a Forbes, on comentava la fallida de l'empresa de consultoria de Michael Porter, que segons sembla ser, no són  capaços d'aplicarse les seves pròpies receptes. 

Ara, Denning insisteix, en un altre post, dedicat a un llibre que acaba de sortir: The end of competitive advantage (per cert, més car en versió Kindle que en versió hardcover.. el que donaria per un altre comentari sobre les polítiques de les editorials.. zombis). Aquest llibre insisteix en el fet de que "except where generated by government regulation, "sustainable competitive advantage simply doesn’t exist". Això explica la necessitat de connivències entre els reguladors i els regulats: l'avantatge competitiva s'aconseguia al palco del Bernabeu.. i al del Barça, també, clar. Fins que les demandes de transparència de la societat han posat això - que tampoc estava al'abast de tothom  - una mica més difícil.




Altres idees a seguir, entre moltes d'altres  presents en el post són: 


  • La presunció d'estabilitat crea mals reflexes: inercia, rutines , lluites de poder, ceguesa devant els canvis..
  • La amenaça competitiva més significativa no és dins la pròpia "industria", com deia Porter
  • Les amenaces més fortes a una avantatge competitiva donada poden emergir de d'un lloc perifèric o no.obvi
  • En un món d'avantatges temporals, cal que la innovació sigui un procés nuclear a les organitzacions.

En realitat, el que ve a confirmar és allò que ja va dir David de Ugarte, citant Juan Urrutia: "en el capitalismo que viene, sólo la continuidad de la innovación produce rentas"

Això es pot interpretar de moltes maneres. Però sempre tenint en compte que allò que abans funcionava, els valors clàssics de la societat industrial: identificar i seguir les regles, ser obedient i treballador, esperar instruccions, i moltes d'áltres, estan passant a ser també valors  zombi.




diumenge, 5 maig de 2013

La feina s'acaba?


Aquests dies es parla molt de l'atur. Amb raó, sembla clar que aquest és si no el principal problema, un dels principals problemes de la nostra societat. I per combate l'atur, que es considera sinònim de "millorar la situació econòmica", es donen moltes solucions. La primera, trabajar más y cobrar menos, de l'inefable Diaz Ferrán, que no semblaba aplicar-s'ho gaire (cobrava molt però no sembla que fos a base de treballar molt sinó de ser - en certa manera -  "hàbil" en els negocis: es a dir, fer trampes).. de qualsevol manera, sembla que hi ha consens en que "per sortir de la crisi, cal crear riquesa", donant per sobrenteses bastantes coses, entre les que en destacarem dues: una, que estem en una crisi més o menys fonda, pero no essencialment diferent d'altres que ha patit el sistema; i dues, que quan es crei més riquesa, hi haurà més llocs de treball.

Photograph: Mounts Factory Company, Northampton (1919) 
Dissortadament, les coses no semblen ser tan senzilles: en primer lloc, no és clar que aquesta sigui una més de les crisis periòdiques que pateix el sistema econòmic. Nombrosos autors (sense allunyar-nos gaire, els nostres Manuel Castells,  Joan Subirats)  ho qualifiquen d'un canvi d'epoca, i assenyalen que el  paisatge a la sortida del túnel serà molt diferent del que hi havia a l'entrada.

En aquest sentit, i contradient la segona de les hipòtesis abans esmentades,  poden ser útils les reflexions de Erik Brynjolfsson i Andrew Mc Affee, que l'any passat van publicar un llibret "Race against the machine" en el que posaven de manifest que, si bé la economia amenricana ja havia sortit del túnel, i augmentava la riquesa mesurada com a PIB (GDP en anglès), no augmentava de manera proporcional ni la creació de llocs de treball, ni els ingresos de la mitjana de les llars del païs.

La hipòtesi d'aquests autors és que això es deu en gran part a la automatització. Es a dir, a la substitució dels treballadors manuals per robots - o sistemes experts - del ja parlàvem a l'últim post. En una recent nit temàtica de la Unipau vam tractar aquest llibre, i vam convenir en que això, si bé semblava ser cert, era només una part del problema.

Sigui com sigui, cada vegada hi ha més evidències de que  estem entrant en una época d' economia de la abundància, en que no fa falta matar-se a treballar per disposar de coneixement, bens i serveis, i on, potser, més que del dret al treball - revindicació històrica - podriem passar a revindicar el dret a una vida digna:


Sortides a aquesta situació? ..Ja el 1983, en Lluis Racionero postulava, a la seva obra "Del paro al ocio" la necessitat de separar el treball dels ingressos, el que ens porta a la revindicació de la renda bàsica, de força actualitat en aquests moments. De fet, hi ha experiments reexits en aquest sentit recents i no tan recents.

Una altre possible solució és de calaix: repartir el recurs escàs, que és la feina, i treballar menys hores. Es sabut que Keynes, al seu opuscle "Economic possibilities for our grandchildren", els anys 30 del segle passat,  entenia que els seus nets ( nosaltres) tindrien un nivell elevat de riquesa, mesurada com a PIB, (que la tenim, encara que del seu repartiment no en parlarem..ara). Més  recentment, molts autors, com Rifkin, o el mateix Racionero citat abans han insistit en el mateix tema, i últimament, la New Economics Foundation ha tret la proposta de setmana de 21 hores per el segle XXI.

Utópic?.. pot ser, però si realment estrem vivint un canvi de época, sembla clars que els valors de la época antiga han de anar sent substituíts per els de la nova. I, segurament, el treball com a valor es si mateix, lògic en economies de escasesa,  està quedant, a la llum de l'evidència, molt, molt desfassat.








dijous, 6 setembre de 2012

Som a la la 3a revolució industrial?

Doncs igual sí. De fet, una publicació tant poc frívola com l'Economist, així semblava afirmar-ho, fa uns mesos, quan hi dedicava tot un "special report", en el que  caracteritzava aquesta revolució com la  de la digitalització de la producció. En efecte, la aparició de les noves generacions de robots i, en particular, la de impresores 3D estan començant a transformar radicalment el sector de la producció. De fet, tant és així, que si bé Foxconn ( el maxiproductor xinès d'articles electrònics que treballa per la major part de grans fabricants, en particular, per Apple) té previst substituïr centenars de treballadors per robots, ja una bona quantitat dels propers aparells més sofisticats (com el Google Nexus Q, o el supercotxe elèctric Tesla) no seran fets a la xina, sino als USA.






 Vist això,, té algun sentit anar a fabricar a la Xina, o a qualsevol país amb els sous ( de les persones )  baixos.. o més val anar a llocs tecnològicament molt avançats?.. i aquests llocs, a quins països seran?.. caldrà veure la competitivitat sota nous prismes?

Estem en el moment, que preveia Keynes per els seus nets, de la economia de la abundància, que futuristes de la nostra infantesa preveien per el 2000-2015.. i que ens va ser ajornat - (o no?) en optar la gran indústria  per la globalització cap a països de ma d'obra barata en comptes de per la automatització?

No són mals temes de reflexió, que es poden relacionar amb quina formació cal donar als nostres nois i noies.. i també a quin model de industrialització,  possiblement distribuïda, ens apropem. Però tot això ja dóna per un altre post. De fet, per més de un.






dimecres, 27 juny de 2012

a les escoles.. estem criant hamsters?

..We will, in effect, be breeding generations of hamsters for the glittering wheels of cages built by Mark Zuckerberg and his kind...



Hamster wheel

així acaba un interessantíssin article al Guardian, de ja fa dies, però que incideix en el missatge que ací ja van donant, entre altres, Jordi Delgado, a l'últim TEDxRamblas, o Sergi Jordà, al CCCB: si volem educar  (no instruir) els nostres joves per ser ciutadans autònoms  la nostra època, cal que els ensenyem a programar ordinadors. No a fer servir software ja predissenyat i tancat,  sinó a fer-los veure com funciona el món que ens envolta.. Perque, en efecte, si al nostre temps hi ha un llenguatge que el caracteritzi i delimiti, aquest no és l'anglès, ni el xinès, és el llenguatge de programació. I es tracta de considerar-ho "humanitats", és a dir, un coneixement central del nostre temps, no una tècnica instrumental i més o menys marginal per a ús de frikis i gent més o menys estranya com els informàtics. I, de la mateixa manera que no tots els que hem aprés a escriure som escriptors, tampoc cal que tothom que sápiga programar es faci programador. Però els que sàpiguen programar tindran la oportunitat d'entendre millor la seva época, i de ser ciutadans més autònoms i lliures.

dilluns, 4 juny de 2012

El futur de l'estat del benestar.



Ja fa bastants dies,  es va celebrar a la Fundació Sant Cugat una Jornada amb aquest títol. No hi vaig poder ser present, però hi vaig enviar un document, amb algunes reflexions.. que comparteixo ací. També  he posat uns quants links, per a qui vulgui aprofundir un pèl més..

L’estat del benestar, tal i com l’hem arribat a conèixer, és el producte d’una època: una època de creixement econòmic, de sindicats forts, i també d’institucions centralitzades.
CO 1069-137-88


Aquestes condicions s’han acabat. Ara no tenim ni creixement, ni sindicats. Ara, la economia és regressiva i els sindicats no són en absolut el que eren, possiblement a causa, entre altres factors, de l’evolució de la força del treball cap als serveis / treballadors del coneixement, a la fragmentació  (Bauman) de la vida laboral, i a la competència per els pocs llocs de treball que es van generant, molts d’ells en projectes de curta durada. De fet, molts creiem que aquesta crisi és de les que marca el final de na època. Així, l’estat del benestar deriva cap  a la plutocràcia: augmenta molt la desigualtat, als molt rics els va encara millor, mentre la classe mitjana es pauperitza i als que ja eren pobres veuen incrementar-se les seves diferències respecte dels rics. Però aquest tipus d’estat està mancat de legitimitat a llarg termini. Fins i tot Warren Buffet n’és conscient.

Això vol dir que l’estat del benestar que hem conegut, o ni això,  que hem arribat a entreveure, no tornarà: de fet, la història mai no torna enrere.  El futur no està escrit: ningú no sap el que ens pot portar. Ací, però, dues reflexions:
1- El present permet ser escrutat. I es veuen algunes tendències emergents que, segur, configuraran el futur. Entre aquestes coses,  les que expliquen Manuel Castells, Clay Shirky, etc: la societat xarxa, connectada des de baix, horitzontal, cooperativa, distribuïda, i no jeràrquica. L’esgotament de molts recursos materials, particularment energètics. La democràcia econòmica reivindicada per gent com David Schweickart, o David de Ugarte. Les economies col·laboratives i no-monetàries en que ja es mouen les comunitats de programadors Linux, els col·laboradors de la wikipèdia, els entorns oberts d’aprenentatge en que universitats con Stanford posen cursos de franc a la xarxa, comunitats terapèutiques de malalts, les filés descentralitzades..

2- Donat que el futur està per construir, el podem anar construint entre tots. I això vol dir unes quantes coses: no tant votar i manifestar-se (exclusivament) com a úniques formes de protagonisme polític, sinó, com a ciutadans, i fins i tot com a consumidors, ajudar el que neix i no perllongar l’agonia del que mor. Alguns exemples: si estem disconformes amb la manera com actua el sistema financer, traiem els nostres diners dels bancs tradicionals, (i, si en tenim, posem-los a Fiare o Triodos), si no ens agrada la centralització del model energètic que ens ha esta imposat, donem-nos de baixa de Endesa i entrem a Som Energia.. i, en general, deixem d’alimentar la zombieconomia, i afavorim en serio les economies ecològiques i distribuïdes de proximitat.

Es a dir, no sabem exactament quin  ni com serà l’estat postplutocràtic, ni com donarà resposta a les necessitats dels seus ciutadans, encara que , com hem vist més amunt, disposem d’algunes pistes, Però sí sabem que podem ajudar a construir-lo des del protagonisme, no des de la submissió. Si quelcom ens ha dit fins i tot el Time fa alguns anys, el hombre del año en el segle XXI, pot ser el ciutadà abans conegut com a ciutadà de a peu. Però, abans que tot, cal que s’ho cregui..

dilluns, 5 març de 2012

Un model de gestió per el segle XXI

Enlace La setmana passada varem celebrar, al Col·legi d'Enginyers, una sessió amb aquest títol. Es tractava de debatre fins a quin punt els models de gestió existents són útils per a que les nostres organitzacions tinguin èxit al enfrontar-se amb els reptes que planteja el nostre segle, que són molts, i, com sabeu, cada vegada semblen més intensos.

En aquesta sessió hi he participat jo mateix, amb una presentació on assenyalava, a partir d'un document bastant demoledor, però també suggerent, del que ja hem parlat en aquest blog, alguns d'aquests reptes i certes pistes sobre les actituds i les orientacions que semblen més adequades per a afrontar el canvi d'època. Tal com assenyalo a la presentació,


el principal canvi és d'actitud, tibar en comptes de ser empentat (pull vs push), amb totes les conseqüències que això comporta (fluxos vs acumulacions, afavoriment de la passió i la serendipia, canvi absolut de rol des líders, ..i alguns d'altres). La conclusió és que qualsevol model de gestió - i EFQM és un d'ells - que afavoreixi aquest mindset, afavorirà la adaptació als temps que ens esperen.

Un altre dels ponents, l'Enric Nebot, va plantejar en la seva exposició el rol que en aquest futur inmediat tenen les organitzacions d'acreditació. Evientment, la aportació de valor d'aquesta mena d'organitzacions no està relacionada amb la filatèlia (o gestió/ provisió de segells), sinó amb el valor que pot tenir per una organització la oportunitat de comptar amb una mirada externa, qualificada i experta. Un aspecte interessant posat de manifest per l'Enric és que les organitzacions que no están fonamentalment i gairebé exclusivament orientades a donar valor al accionista semblen millor posicionades per ser resilients devant les dificultats.

La tercera exposició va anar a càrrec d'en Gabriel Domingo, que ens va explicar cóm aconseguir magnífics resultats en una organització a partir d'elements molt senzills: una frase - els resultats no apareixen, es provoquen - i uns principis, senzills però clars: donar sentit a la feina, gestionar les actituds, i oblidar-se de les funcions, substituïdes per rols.. en particular el rol de pares/mares. Realment, els resultats que va presentar semblen indicar que aquests principis, ben aplicats, funcionen.

Tot i que no hi va haver molt de temps per el col·loqui final, si que sembla que hi va haver acord en que els temes que es van tocar eren, certament, pertinents, i que cal insistir en la transformació de les nostres organitzacions. I ara, si voleu, el diàleg continúa a la xarxa..

dimecres, 4 gener de 2012

Qué preocupa ara en Michael Porter?

Tots els que hem estudiat quelcom d'estratègia d'empresa sabem qui és en Michael Porter. Es un clàssic molt clàssic, el de les forces competitives. Però, tot i que aquestes coses segueixen sent estudiades i repetides, en Porter segueix viu.. i li preocupen altres coses.




En efecte, com explica a una entrevista publicada ja fa un any - però de plena actualitat, encara, que desenvolupa un article publicat a la Harvard Business Review, entén que el sistema (ell n'hi diu capitalisme) està en crisi perque les empreses estàn atrapades en un concepte de creació de valor antiquat, estret. Això entronca amb una visió crítica de la societat plutocràtica, orientada a generar valor per allò a qui els indignats de Wall Street han denominat l'1%. I això, diu encertadament Porter, no va enlloc.

L'article - i la entrevista - sont interessants per l'anàlisi que fa, i per les solucions que proposa. La diagnosi es impecable, però, com sol ser habituals, lo complicat és donar solucions.

A la solució que proposa, n'hi diu "creació de valor compartit", i ens apropa molt al que podria ser una visió estratègica de la Responsabilitat Social Corporativa.. tot i que alguns dels exemples que proposa (Nestlé, Walmart) poden ser discutibles, ja que no són precisament exemple d'empreses molt responsables socialment. Bé, la realitat és complexa i les grans empreses ho són més, cal saludar els esforços en el bon sentit.. tot i que és possible que canviar la naturalesa de les empreses sigui difícil. Diuen els teòrics de l'innovació (Christensen) que és més fàcil crear un spin -off que no pas canviar els "core values" d'una gran organització. I quan el core value es creació de valor per l'accionista per sobre de tot..

En qualsevol cas, és un debat obert, i que mirarem d'anar continuant. Encara que ningú no coneix el futur, hi comença a haver pistes..